La màquina com a indústria d’imitació
L’abandonament del Turing Test
L’orientació que prenien les innovacions en intel·ligència artificial l’any 2001 semblaven encaminar-se cap a la invalidació del Turing Test. Així es pot confirmar amb l’article The Lovelace 2.0 Test of Artificial Creativity and Intelligence publicat per Mark Riedl, professor de la Georgia Tech School.
Amb el test Lovelace 2.0 que proposa Riedl, la investigació en l’anàlisi i estudi de les funcions que demostra la màquina s’encaminarà a centrar-se en aspectes creatius. I es plantejarà que a partir de les habilitats que la màquina pugui demostrar reproduint treballs creatius humans com l’escriptura d’un text de ficció, d’un poema o elaborant una pintura, es pugui atribuir intel·ligència a la màquina. Concretament, la reflexió central que explora l’abstract de l’article de Riedl raona que un cop es valora “that the creation of certain types of artistic artifacts necessitate intelligence”, segons es recull. El test es dissenyaria “as a means of determining whether an agent is intelligent”.
Així doncs, concretament, en la mesura que la intel·ligència es considera inherent en “certain types of artistic artifacts”, es preveu poder identificar intel·ligència en la màquina, si aquesta reprodueix aquests tipus de treballs.
Amb propostes com aquesta s’explica l’orientació que han pres en els darrers anys la interpretació dels resultats que s’obtenen i l’avançament en el que s’anomena intel·ligència artificial generativa.
Utilitzant aquests artefactes es poden recollir treballs efectius, per la seva velocitat i per la seva definició. Que efectivament estimulen ara molt debat i reflexió en professionals del periodisme, de l’educació, del dret, de la investigació científica, de l’art. En la mesura que el còmput de la màquina alimentada amb algoritmes, sembla imitar suficientment les capacitats humanes com per satisfer al consumidor poc format o distanciat de l’aureola que cobreix la idea de talent.
La nova industria d’imitacions
El debat obert s’emmarca en una antiga controvèrsia que podem localitzar en les reflexions d’autors com Walt Whitman (1819-1892), davant l’ús de la càmera fotogràfica en la representació del paisatge. O de Walter Benjamin (1892-1940) un cop la indústria s’implanta arrossegant la societat en el que ell anomenarà the decline of the aura.
En conseqüència, considerem parlar de l’emergència d’una nova indústria de la imitació de productes d’alta qualitat. Una funcionalitat imitativa que acomplirà amb les necessitats d’una nova complexitat social que emergeix exigint noves solucions. Que s’explica des de la necessitat de prescindir de la rigidesa que imposa el talent innat i poder distribuir el valor en una nova estructura més complexa.
Des de l’objectiu de la transparència del valor entre diferents sectors socials, hem de parlar de la nova oportunitat que ofereix la tecnologia per superar la perversa relació entre economia i biologia.
Però ens interessa especialment concretar que estem parlant d’una indústria d’imitacions que es distància, significativament, de les suposades capacitats de la màquina que es debaten actualment, recolzades en dues premisses sense fonament.
Creativitat, intel·ligència o còmput
Per començar a explorar la confusió que s’està creant entorn de la capacitat de còmput de les màquines, podem primer consultar els artefactes que s’obtenen des del projecte Robotic Art Studio.
Ens interessa recollir d’aquesta publicació de Fayer Wayer el llenguatge i la reflexió que s’utilitza per valorar els resultats que ofereix el projecte Robotic Art Studio.
Per referir-se als resultats, la publicació tracta de “modelos virtuales extremadamente realistas que simplemente no existen pero que protagonizan sesiones de retratos de alto impacto que superan a buena parte de los creadores de contenido en plataformas como OnlyFans”. Posteriorment, l’article es refereix a Robohood Inc com una “empresa emergente de arte y tecnología especializada en los terrenos de IA y robótica”.
Destaquen en aquests comentaris dues afirmacions que descriuen, amb especial detall, a una de les dues premisses que estem considerant sense fonament, però determinants en la construcció de la confusió on es debaten les capacitats del còmput de la màquina. Per una banda es remarca que es tracta de resultats “extremadamente realistas que simplemente no existen”, de manera que es suggeriria així la participació de la creativitat en l’elaboració dels resultats. Per altra banda es defineix Robohood Inc com una empresa “emergente de arte y tecnología”.
En definitiva, podem extreure d’aquest article una de les dues premisses sense fonament, on ara per ara es recolza la confusió que es genera entorn del còmput: “la creativitat en la màquina”. Però recordem que segons el Test Lovelace 2.0 de Riedl, en la mesura que aquests artefactes es mostren capacitats per fer feines creatives, aleshores hauríem de parlar “d’intel·ligència en les màquines”, l’altre de les dues premisses sense fonament que considerem generen, actualment, desinformació i confusió entorn de la veritable naturalesa del còmput.
Les dues premisses sense fonament
Evidentment, per a referir-nos a aquesta disposició a identificar o no la intel·ligència en els resultats que aporta la màquina, quan reprodueix exercicis prèviament considerats creatius, caldria abans valorar les qualitats que formen part de la creativitat. Per avançar en aquest complex i inestable terreny de joc tornem a l’article de Rield i destaquem l’expressió “as a means of determining whether an agent is intelligent”.
Riedl estaria proposant amb el terme “agent” una inconcreció determinant per a fonamentar el seu treball. Ja que l’article així es referirà a un subjecte, examinat amb el test d’intel·ligència, que es debat des d’una estudiada indefinició que supera els criteris de distinció entre l’ésser viu o matèria viva i l’objecte inert. Es neutralitzaria així la possible controvèrsia que es podria generar si en l’article es declarés una recerca dedicada a identificar intel·ligència en una màquina. Cal remarcar que seria especialment comprometedor que des de la literatura científica s’accepti apostar per una correlació directa entre les funcions que pot demostrar un objecte inanimat i les qualitats elevades pròpies dels éssers vius com la intel·ligència.
Precisament Turing, preguntant-se l’any 1950 sobre si les màquines poden pensar, iniciava el seu famós article “Computing Machinery and Intelligence” reflexionant sobre la dificultat que suposa acordar definicions concretes per a allò que es considera una màquina o per a allò que es reconeix com intel·ligència. Aquest és el fragment que ens interessa recollir:
“Can machines think?” This should begin with definitions of the meaning of the terms “machine” and “think.” The definitions might be framed so as to reflect so far as possible the normal use of the words, but this attitude is dangerous, If the meaning of the words “machine” and “think” are to be found by examining how they are commonly used it is difficult to escape the conclusion that the meaning and the answer to the question, “Can machines think?”.
Turing s’expressarà després d’aquesta manera quan proposa una possible solució:
Instead of attempting such a definition I shall replace the question by another, which is closely related to it and is expressed in relatively unambiguous words. The new form of the problem can be described in terms of a game which we call the “imitation game.” (Turing, 1950: p. 433).
Remarquem que Turing vincularà sempre el terme “intel·ligència” a una forma de pensar o a una atribució de pensament que en definitiva, finalment, es remetrà sempre al que ell anomena “imitation game”. De manera que una interpretació fidel del Turing Test s’hauria de referir exclusivament, en tot moment, al reconeixement en la màquina d’aquesta capacitat per imitar el pensament humà. Contrasta doncs, precisament, que l’abstract de Rield correlaciona l’obtenció d’artefactes considerats particularment artístics amb la concreció d’un test dissenyat “as a means of determining whether an agent is intelligent”. Rield preestablirà doncs que darrera la capacitat de la màquina per reproduir artefactes artístics com poemes o quadres hi hem de poder localitzar intel·ligència. Una consideració sense fonament en la mesura que s’ha obviat, prèviament, definir què és creativitat i què és un objecte creatiu.
Per tant, si bé Turing en tot moment va delimitar la seva recerca en les capacitats de la màquina a un simple “imitation game”. Aquesta controvertida aposta per la localització d’intel·ligència en la màquina, a partir de l’atribució de creativitat a un simple còmput mecànic, serveix als intèrprets de les facultats del robot per evolucionar cap a una coherència especialment inquietant.
No només es treballa a partir de premisses sense fonament com “la creativitat en la màquina” o “la intel·ligència en la màquina”. La controvèrsia ha estat prenent una dimensió social que entre alguns sectors, concretament, podria generar un retrocés en qualitat democràtica, en legitimitat de les candidatures polítiques o fins i tot laminar la racionalitat de l’electorat. Des d’aquesta reflexió destaquem la proposta The Synthettic Party, un fenomen polític nou que podem considerar preludi del que pot generar-se des d’aquesta confusió.
Un debat innecessari
Per procurar raonar amb més dades aquest debat podem esmentar un altre notícia recentment impresa com motiu d’actualitat.
L’11 de juny de 2022 l’enginyer de Google, Blake Lemoine, va afirmar en l’entrevista The Google engineer who thinks the company’s AI has come to life, publicada pel Washington Post, que el chatbot LaMDA havia aconseguit sensibilitat i vida pròpia. Les declaracions de Lemoine transcrites en l’article no deixen marge a la confusió quan afirma que “If I didn’t know exactly what it was, which is this computer program we built recently, I’d think it was a 7-year-old, 8-year-old kid that happens to know physics”.
Ens interessa especialment utilitzar aquestes declaracions de Lemoine per remarcar l’increment de referències a un debat que considerem originat des de la confusió. Malgrat que en definitiva aconsegueix alimentar les dues premisses anteriorment esmentades: “la creativitat en la màquina” i “la intel·ligència en la màquina”.
Sorprenentment ambdues s’accepten com a marc vàlid per a un debat, malgrat descriuen la inconsistència pròpia de les opinions sense fonament que es poden declarar en una conversació informal. Per això, evitant controvèrsies innecessàries i enganyoses considerem, des d’una aposta ferma per la defensa dels drets de la ciutadania en un entorn democràtic, que caldria enfocar la qüestió preguntant-nos per què i quin interès hi ha al darrera la necessitat de valorar si una màquina demostra o no qualitats com la creativitat o la intel·ligència.
Aquesta darrera reflexió ens condueix fins a un altre episodi especialment inquietant de les darreres setmanes. El relat publicat per Kevin Roose en el The New York Times explicant la seva experiència personal en contacte amb intel·ligència artificial generativa, aporta detalls sobre els efectes que deixa l’acceptació acrítica del marc conceptual que comporta considerar les premisses “la creativitat en la màquina” i “la intel·ligència en la màquina”.
Roose descriu la seva experiència amb el chatbot Bing esmentant el que ell anomena Sydney, “(…) otro personaje, Sydney, es muy diferente. Aparece cuando se mantiene una conversación prolongada con el chatbot”.
La democràcia entre cíborgs
A partir d’aquest encontre entre Roose i el chatbot de Windows s’ha seguit alimentant, evidentment, el debat sobre les capacitats reals de la intel·ligència artificial generativa. Estenent-se la controvèrsia amb nous articles que entren a valorar, qüestionar o acceptar possibles capacitats d’una màquina alimentada amb algoritmes d’aprenentatge automàtic. El mitjà de premsa anglès, The Guardian, analitza precisament en aquest article la naturalesa de la conversació entre Roose i el chatbot Bing.
Evidentment, el debat seguirà obert en els següents anys i és molt probable que la tendència a considerar una intel·ligència real en les màquines s’intentarà imposar. Obrint-se una escissió social entre aquell sector que s’avindrà a considerar la creativitat i la intel·ligència de les màquines i aquell altre sector de la societat que treballarà per argumentar i donar forma a reflexions com la proposada per descriure la indústria de la imitació.
Podem també considerar que a mesura que les seves capacitats augmentin, el flux d’informació es segueixi incrementant i es continuï, a l’hora, neutralitzant les capacitats d’anàlisi racional de l’opinió no especialitzada.
Per acabar, avançant en una definició de l’espai de reflexió on cal que es desenvolupi un ciberhumanisme responsabilitzat del bé social d’una ciutadania estructurada en forma de democràcia. Davant la capacitats de còmput de les màquines podem considerar les dificultats d’anàlisi que poden patir els nadius digitals en els propers anys. De fet, probablement entre els nadius digitals adquirirà molta més inèrcia la tendència a acceptar vàlida la creativitat i la intel·ligència de la màquina.
Precisament, esmentant el recent fenomen social dels fasters i la tendència del podfast, queda prou evidenciada la necessitat d’estructurar un pensament ciberhumanista. Que des de l’acceptació i l’ús de les capacitats del còmput de la màquina pugui desenvolupar una racionalitat al servei d’una democràcia cíborg. Per resoldre i poder respondre, des d’un anàlisi d’informació de procedència híbrida, a les necessitats d’una nova complexitat capacitada per explorar i definir talents innats propis de la humanitat. Un treball que requerirà, evidentment, posar en valor l’emergència d’una nova Interfície Cognitiva de caràcter híbrid.
La màquina com a indústria d’imitació Llegeix més »