La creativitat en temps de cíborgs

L’existència de valor al marge del mercat especulatiu 

Esdevé cada cop més difícil localitzar en els objectes, ja siguin materials o immaterials, característiques concretes que ens permetin distingir-hi un valor allunyat del mercat. És a dir, que aliè a cap especulació econòmica es mantingui per ell mateix estable i persisteixi en el temps. Contràriament, l’economia imposa amb contundència un preu per a qualsevol unitat definida. I la possibilitat d’identificar un valor que per ell mateix conservi sentit, al marge del preu, esdevé escassa i remota.

Amb aquest raonament volem emmarcar la reflexió que ens aproxima a la metodologia que segueix la societat actual per a perfilar qualsevol unitat definida. Considerem que seria així, des de reflexions d’aquests tipus, que podríem contrastar l’actualitat més immediata amb altres etapes, de segles anteriors. Quan per exemple l’escolàstica dominava sobre la literatura acadèmica i determinava els mètodes a seguir per a identificar una unitat. O quan, per exemple, el racionalisme s’esforçava per imposar coherència material en la localització d’unitats, davant la forta càrrega metafísica que encara persistia en plena Revolució Industrial.

Evidentment caldria descriure en aquesta evolució un guany que es projecta socialment en una major democratització. Però considerem important analitzar els sistemes de valors anteriors a l’actualitat, a aquests mesos més propers d’enormes canvis, quan la intel·ligència artificial generativa ha adquirit un important protagonisme. Quan es constata la inevitable fallida de l’empíric i es planteja l’entrada a una nova metafísica.

Les diferents metodologies emprades per tipificar unitats

A l’hora de tipificar les unitats, considerem central analitzar els sistemes que s’han succeït en segles anteriors. Podem submergir-nos en els fonaments d’occident, reflexionant el valor que es confereix encara ara i des de fa segles a les relíquies. Explicada per una necessitat humana d’estabilitzar la incertesa, estesa en diferents graus per tot el món es practica, dins monestirs o esglésies, la tradició de guardar restes de sants o objectes que s’expliquen per la història que simbolitzen. És així com la comunitat diposita aquest valor inqüestionable, referenciant-hi la seva memòria, els seus episodis històrics.

A partir d’aquesta tradició pel culte cal que es raoni el valor que actualment es projecta en el fetitxisme kitchs o en el col·leccionisme. Un floc de cabells de Michael Jackson té un valor que s’explica per ell mateix i al marge del seu preu. De la mateixa manera que un dels pocs quadres que es conserven de Johannes Vermeer (1632-1675) té un valor inquantificable i per ell mateix s’explica al marge del preu de mercat que se li pugui donar al quadre. Semblaria doncs que la relació entre oferta i demanda no seria la causa última que determina les tendències socials i econòmiques, en base al preu de mercat.

Si reprenem, de la consideració inicial, aquella dificultat que hem comentat per identificar valor al marge de l’economia de mercat, podrem extreure’n dues premisses especialment interessants. En primer lloc, estarem parlant d’objectes materials o immaterials, igualment afectats pel seu valor de mercat. Ja que el mercat ha acceptat la immaterialitat, fa temps, en productes que tenen un preu malgrat no tenen cos físic. Així s’expliquen les accions bancàries o els actuals NFT. En segon lloc, ens interessa especialment remarcar la importància d’aquesta segona reflexió: per a que un producte material o immaterial tingui preu cal abans que destaqui com una unitat definida. Aleshores, si acceptem que la relació entre oferta i demanda no és definitiva, caldria preguntar-nos què causa l’aparició d’una unitat definida?

De la metafísica de la relíquia a la intel·ligència artificial

Darrere de cada acció d’una empresa o multinacional hi ha una xifra concreta i única, de la mateixa manera que darrera un NFT hi ha una xifra única. I en ambdós casos allò que es compra és la xifra i no l’objecte. Una acció en borsa no existeix com objecte físic, un NFT pot imprimir-se però allò que s’ha comprat i té propietari és la xifra que l’identifica i el fa únic.

Ens interessa aquesta segona premissa perquè cal que hi identifiquem la influència de la metafísica de la relíquia. I és així que podrem estendre-hi el fil que ens permetrà connectar-nos, des de les capacitats de la intel·ligència artificial generativa, a segles anteriors de tradició i de culte a episodis de la comunitat que cal referenciar i memoritzar.

En sí, tradicionalment i des de fa segles, a occident una unitat només podia esdevenir estable si abans se li identificava una essència. Per fonamentar aquest raonament podem referir-nos a Tomás de Aquino, però no ens interessa ara aprofundir en la filosofia tomista. Allò cabdal és que en aquella funció de distingir unitats, avui dia el preu de mercat ha desplaçat la metafísica. Actualment des del còmput de xifres, cotes, dimensions o qualitats quantificables, és la manera i el moment quan es distingeixen unitats. No a partir de la qualitat de l’essència que en sí conté un valor metafísic. Per això, un cop es redacta una premissa, un prompt en llenguatge natural i es correlaciona a una definició matemàtica, s’obté una unitat definida on s’hi pot assentar un preu de mercat.

Amb aquesta reflexió proposem una resposta vàlida a l’aparició d’intel·ligència artificial generativa. Però no s’ha pogut resoldre encara la causa que explica la redacció d’aquella premissa que hem considerat susceptible de ser correlacionada a una definició matemàtica.

Sembla raonable suggerir que entre la seva no existència i la seva existència s’hi hauria d’ubicar aquella temporalitat on s’hi localitza la cognició, el coneixement, una reflexió que transita per les zones pròpies de la creativitat. En aquest punt de l’anàlisi ens interessa remarcar que les darreres investigacions en intel·ligència artificial intenten entrar en aquestes inestables zones. Considerem inevitable que s’iniciï una etapa fascinant de propostes i teories.

La creativitat en l’emergència d’una unitat definida

Quan els experts en intel·ligència artificial afirmen que els algoritmes de la màquina comencen a aproximar-se a la creativitat humana. En la mesura que els resultats mostrarien capacitats en la màquina de produir text raonat o imatges, de facto es trepitja una zona inexplorada per a la matemàtica. Ja que els matemàtics saben perfectament que una circumferència és antinatural i només existeix en formulacions matemàtiques abstractes. O podem dir que, de fet, la no existència de la circumferència és el seu estat natural. Podríem dir que la circumferència és una unitat definida però inevitablement inexistent?

Aquesta reflexió és especialment inquietant, ens conduiria fins a una paradoxa ben sorprenent. Ja que si afirmem que és mitjançant formulacions matemàtiques que els algoritmes de la màquina creen, aleshores podríem concloure que en tot moment estarien creant unitats inexistents. Això és correcte?

Quan localitzen formes esfèriques en un riu, res ens impedeix reconèixer que cap de les pedres és exactament una esfera. De manera que l’esfera es manté en tot moment com una ideació abstracte que no existeix en el riu. Sembla que novament cal que ens interroguem sobre la causa que explica l’aparició d’una unitat definida. 

Per seguir analitzar-ho, considerem poder traçar un progrés, una trajectòria, des de l’essència que defensava Aquino per a identificar el valor d’una unitat, en primer lloc. I fins al preu del mercat de consum, després, o recentment a la simple abstracció matemàtica.

Els límits de la computació matemàtica

Per ara podem afirmar que sofisticades màquines equipades d’intel·ligència artificial generativa, a la pràctica es demostren capacitades per reproduir tasques d’alt valor per a la producció d’unitats definides com llibres, articles, imatges, susceptibles de ser codificades matemàticament. Lluny de ser una simple bona notícia del sector tecnològic, socialment aquests avenços provoquen admiració entre els experts i inquietud.

Des del ciberhumanisme considerem imprescindible debatre la deficiència que suposaria per a l’evolució humana tractar com un exercici creatiu la computació de la màquina. Ho podrem analitzar amb més detall fent un sèrie de paral·lelismes.

Un cas concret, per exemple, proposat per l’empresa OpenAI, és un chatbot que demostra una sorprenent capacitat de redacció de texts de qualitat, perfectament entenedors, correctes i fonamentats amb informació contrastada acadèmicament. La mateixa empresa no solament ha presentat l’esmentat ChatGPT. També amb el DALL-E 2 proposa convertir en imatges d’alta qualitat la redacció de prompts, texts breus amb informació explícita i capaços de suggerir-li a la màquina un còmput concret que es formalitzi en unitat: en un text, una imatge, una composició musical.

Però aquests no són casos aïllats. En les darreres setmanes s’han reproduït propostes que complementen o competeixen directament amb els treballs d’OpenAI. Google ha anunciat que presentarà properament una llista d’apps d’intel·ligència artificial, amb intenció de competir-hi directament. Precisament entre els treballs que ha engegat Google, també hi ha un chatbot que busca superar les capacitats de ChatGPT.

Parlem en aquests casos d’algoritmes que transformen els prompts en texts complexes, per a l’anàlisi acadèmic o com simples notes d’actualitat. En dissenys corporatius per grans multinacionals o en postals per una cerimònia ordinària. O en una nova col·lecció d’imatges digitals acceptades per l’artista per a exposar en una galeria d’art emergent. En tots aquests casos la màquina s’erigeix, suposadament, en creadora d’objectes immaterials que en sí són noves unitats pel simple fet de procedir de càlculs únics i incomparables.

Però són unitats existents? Recordem que l’estat natural de la circumferència és la seva inexistència. Aquestes unitats que obté la màquina en format de texts, imatges digitals o música, demostren contenir aquella vitalitat que identifica les existències?

La constant de l’existència

Des de les relíquies religioses i fins al coleccionisme contemporani d’objectes kitchs, sorprenentment persisteix en algunes unitats definides la constant de l’existència. A què ens referim? Novament cal que valorem la causa que condueix una comunitat a enregistrar valor i a referenciar els episodis històrics que caldrà memoritzar.

Contemplar en aquest interessant article de Vanity Fair el vestit que va utilitzar Freddie Mercury en el darrer dels seus concerts, abans de morir de SIDA, aclareix el terme existència aplicat a una unitat definida. Independetment de tenir preu o no, un vestit que en sí ens aproxima a una experiència de vida de la seva dimensió social, a la trajectòria d’un dels compositors musicals més importants del segle XX, inqüestionablement té valor.

Contemplar en directe un quadre de Vincent van Gogh pot proporcionar aquests tipus d’experiència quan constatem que la tela actua com una radiografia precisa d’estats emocionals. Impresos des de l’agitació d’unes pinzellades que han quedat dipositades fa un segle. Per una persona que va néixer el 1853 i que va influir en la història de la cultura occidental, determinant-nos per sempre en la manera com actualment mirem i apreciem els espais naturals.

Avancem amb un altre cas també interessant: MusicLM, creada per Google. Una app amb intel·ligència artificial generativa que permet la creació de música també a partir d’un simple prompt. En l’article MusicLM: Generating Music From Text, s’explica que MusicLM es va formar a partir de 280.000 hores de dades musicals amb l’objectiu de poder generar cançons que es mantinguin coherents a les descripcions dels prompts de l’usuari.

L’empresa ha decidit de moment no publicar-la, però ens interessa destacar en aquesta darrera app una aspecte concret: els prompts escrits i que es correlacionen amb la música que la màquina obté un cop computa des del seu algoritme.

Podem recollir-ne tres per analitzar aquestes correlacions que la màquina utilitza per generar les composicions musicals:

The main soundtrack of an arcade game. It is fast-paced and upbeat, with a catchy electric guitar riff. The music is repetitive and easy to remember, but with unexpected sounds, like cymbal crashes or drum rolls. Your browser does not support the audio element.

A fusion of reggaeton and electronic dance music, with a spacey, otherworldly sound. Induces the experience of being lost in space, and the music would be designed to evoke a sense of wonder and awe, while being danceable. Your browser does not support the audio element.

A rising synth is playing an arpeggio with a lot of reverb. It is backed by pads, sub bass line and soft drums. This song is full of synth sounds creating a soothing and adventurous atmosphere. It may be playing at a festival during two songs for a buildup.

Consultant aquest article es poden llegir els prompts i associar-los a les músiques que proposa la màquina.

Recordem que l’any 2001, Mark Riedl, professor de la Georgia Tech School, va dissenyar el test The Lovelace 2.0 Test of Artificial Creativity and Intelligence, un cop les innovacions en intel·ligència artificial inhabilitaven el Turing Test. Aquest nou test es centra en aspectes creatius, dedicant-se a provar si la màquina es demostra capaç d’imitar les capacitats humanes, escrivint un text de ficció, un poema o elaborant una pintura. I així s’explica l’orientació que han pres les investigacions en intel·ligència artificial generativa.

Per seguir l’anàlisi, podríem considerar un paral·lelisme entre un paisatge natural fotografiat per la càmera d’un smartphone i els prompts que la màquina reinterpreta en text, imatge o música. En ambdós casos hi ha elements en comú.

De la càmera d’un smartphone a DALL-E 2

El paisatge és el motiu on la càmera de l’smartphone hi aplica el seu algoritme, quan simplifica un color concret en cada un dels píxels que formen la imatge. El prompt és el motiu on la intel·ligència artificial generativa hi aplica el seu algoritme, quan correlaciona el llenguatge natural amb les dades etiquetades que formen la imatge. El motiu doncs existeix en ambdós exercicis. En un cas el paisatge i en el segon cas el prompt.

Podem agafar l’smartphone per fotografiar una posta de sol, un rostre conegut, una trobada concreta, una experiència. Molt provablement marxarem a casa amb la intuïció de no haver pogut retenir aquell moment, de només haver pogut guardar un objecte immaterial, una fotografia digital que ens recordarà sempre aquella vivència.

Podem acceptar aleshores aquesta distància inevitable entre allò que és una experiència vital pròpia i allò que la lent de l’smartphone reté i codifica. I buscar un color concret per la llum, combinada amb objectes que ajudin a organitzar l’espai i a generar efectes i resultats. Que podem desestimar o no, discriminar o escollir a partir de decisions molt intuïtives. I després d’una estona de treball podem recollir 10, 20, 50 fotografies. I de totes elles triar-ne una de concreta que per algun motiu irracional destaca i ens atrau especialment. Aquesta fotografia serà una existència, un instant viscut que queda enregistrat, que per tan contindrà valor per ella mateixa, al marge d’un preu de mercat. En la mesura que ha estat creada per nosaltres, a partir de milers de decisions que irracionalment han dirigit hores de feina.

Considerem que les innovacions en intel·ligència artificial generativa ens plantegen ara la possibilitat de treballar des dels prompts igual que com treballem amb softwares de disseny per editar les imatges que obtenim amb l’smartphone. De la mateixa manera, de forma molt indirecte encara potser, allunyada, aquests treballs mantindran alguna relació amb aquell sentit d’existència que tan bé ens transmeten Miró, Beethoven, Rimbaud. Que tan bé ens reuneix a aquell valor metafísic de la relíquia que transita encara fins a les codificacions matemàtiques.

Des del ciberhumanisme considerem que la fallida de l’empíric requerirà que s’iniciï l’exercici cabdal i continuat d’etiquetar les dades que contenen existència. Localitzant-la i destacant-la davant les simulacions artificials que proposa la màquina. 

S’aprecia una inquietud nova, que ens pot suggerir paral·lelismes amb aquells canvis que va narrar Walter Benjamin. Davant el que serà també una oportunitat fascinant i al mateix temps controvertida per a moltes persones. Ja que en darrer terme es planteja, ara per ara, un escenari que creix capaç de prescindir de la profunditat de les grans obres, de les grans personalitats sorgides sota l’aixopluc del poder.

Pot ser, a partir d’ara, la nostra societat transiti, a poc a poc, cap a una exemplaritat anònima, repartida, en milers d’accions quotidianes de milions de persones decidides a remarcar el valor de l’existència. Codificant-la matemàticament, però carregades igualment d’aquelles mateixes passions exemplars que han escrit les biografies de Mozard, de Van Gohg, de Freddie Mercury, de Gandhi, de Da Vinci.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *