Definir la intel·ligència

Sobre l’existència de dues formes igualment intel·ligents  

Analitzant l’expressió “intel·ligència artificial”, caldria que ens preguntem sobre l’estabilitat que es pot conferir als atributs aplicats a la intel·ligència.

De fet, quan valorem les seves possibles qualitats sorgeixen importants dificultats, tant per raonar l’ús del terme “artificial” com per identificar en la intel·ligència aquesta característica concreta. 

Semblaria que la intel·ligència en sí hauria de simplement esdevenir en contrast amb tot allò altre que no és intel·ligent o que no ha estat reconegut o valorat com intel·ligent.

Per analitzar l’ús d’aquest terme destaquem primer que malgrat socialment ha estat acceptat l’adjectiu i s’utilitza per distanciar la intel·ligència humana d’aquella altra que es suposa en la màquina, és estrany que es consideri un tipus d’intel·ligència per la seva possible artificialitat. 

De fet, definint una determinada intel·ligència com artificial, estaríem valorant l’existència de dues actituds intel·ligents o de dues solucions igualment correctes, davant una circumstància concreta. 

En definitiva, amb el terme intel·ligència artificial estaríem considerant, actuant davant d’una mateixa problemàtica, a dues capacitats de resoldre una mateixa incògnita, igualment intel·ligents ambdues: la intel·ligència que es considera artificial i la que no és artificial.

Cal remarcar que estaríem tractant amb dues intel·ligències igualment vàlides per resoldre un exercici concret. Però en el moment quan una de les dues intel·ligències es valorés més correcte o més capacitada, hauríem de considerar si potser només una d’elles pot resoldre els problemes amb intel·ligència.

Sobre l’estrany observador que atribueix la intel·ligència

Destaquem aleshores rellevant l’estranya existència d’un observador capacitat per atribuir o distingir intel·ligència entre dues formes diferents de pensar, d’analitzar o de resoldre una mateixa complexitat, una d’artificial i l’altre no. Més encara si advertim que és justament una d’aquestes intel·ligències la que atribueix artificialitat en l’altra.

Per respondre a aquesta aparent paradoxa, considerem que esdevé determinant integrar en la suposada presència de les dues diferents intel·ligències, l’existència d’un observador que les valora.

Els comportaments que mostra una comunitat de formigues denoten intel·ligència. A aquesta facultat semblen respondre les diferents organitzacions que desenvolupen els formiguers quan els individus actuen i alteren el seu treball. En la mesura que les dades que podem obtenir mesurant el comportament de les formigues semblen descriure una lògica precisa, concreta. Adaptada a formulacions pròpies de la ciència matemàtica i segons processos d’adaptació dels formiguers al medi.

També l’activitat dels ecosistemes, en sí mateixos, en tota la seva complexitat, demostraria molts cops comportaments que descriuen una causalitat concreta, precisa. Regida per una lògica i coherència que científicament pot considerar-se intel·ligència, en la mesura que coincideixen a mostrar solucions encertades per a l’adaptació.

Centrant-nos en l’àmbit que ens interessa, diríem aleshores que la màquina precisament es demostraria capaç d’actuar des d’aquesta mateixa intel·ligència. En la mesura que es demostraria amb capacitat per resoldre o trobar respostes encertades a problemes o circumstàncies concretes. 

La pregunta que destaca immediatament ens impulsa a preguntar-nos quins són aquests problemes que la màquina hauria de poder resoldre. Ja que la capacitat de respondre i d’adaptar-se a circumstàncies específiques dependria d’una valoració prèvia, d’un criteri arbitrari que posteriorment a la resposta identificaria un benefici concret. 

Per a la definició d’aquest benefici concret caldria doncs la presència d’un avaluador, d’un observador. I seria a partir del judici d’aquest avaluador que es podria identificar la intel·ligència en formigues, en sistemes o en màquines. L’observador esdevindria doncs l’element imprescindible per a la presència d’intel·ligència.

Sobre una intel·ligència que transcendeix, o no, el seu avaluador

La intel·ligència, en sí mateixa, podríem dir que aparentment transcendiria la humanitat en la mesura que es manifestaria com una constant inherent en moltes de les formes vives complexes i en molts dels comportaments físics. Però considerem central preguntar-nos si la intel·ligència en sí, en qualsevol dels casos, estaria inevitablement correlacionada a una valoració prèvia del seu observador.

Sembla que la idea de la intel·ligència necessitaria el factor imprescindible de l’observador que la reconeix. De manera que sense necessitar distincions entre artificial o no artificial, allò que esdevé imprescindible per a l’existència de la idea d’intel·ligència seria el judici previ de l’observador.

Així, considerar la intel·ligència com un atribut que es desprèn de les feines que realitza la màquina es correspondria amb una arbitrarietat acordada pels mateixos observadors de la màquina. Sense una valoració prèvia, sense l’acció dels observadors quan reconeixen i atorguen intel·ligència a la màquina, aquesta no la podria disposar. 

Per confirmar aquesta reflexió podem referir-nos a la pregunta “Are there imaginable digital computers which would do well in the imitation game?”, que Alan Turing va deixar escrita, l’any 1950 segons les fons, en el seu text Computing Machinery and Intelligence. 

Es considera que amb aquesta pregunta Turing volia valorar la capacitat de la màquina per imitar les facultats humanes. 

A primera vista semblaria que Turing amb aquesta pregunta en cap moment es va proposar considerar que la màquina podria en algun moment disposar d’una intel·ligència pròpia, genuïna. I tan sols es referiria a la capacitat de la màquina per a la imitació del comportament humà.

La literatura va avançar també després en més interpretacions per utilitzar la prova de Turing, substituint el terme “Imitation Game” i projectant l’existència en la màquina d’una possible intel·ligència. Però en definitiva els avenços en intel·ligència artificial han inhabilitat el test de Turing.

En 2001, Mark Riedl, professor de la Georgia Tech School, va dissenyar el test The Lovelace 2.0 Test of Artificial Creativity and Intelligence. Actualitzat l’any 2014, la prova es centra en aspectes creatius. La màquina hauria de ser capaç d’escriure una història de ficció, crear un poema o elaborar una pintura imitant les capacitats humanes.

Diferents solucions en intel·ligència artificial presentades el 2022, com Stable Diffusion o ChatGPT semblen mostrar-se capacitades per superar aquests exercicis.

Però fent un exercici teòric senzill per raonar aquesta capacitat que sembla haver aconseguit la màquina, considerem ara el dibuix d’un cercle.

Sobre l’inevitable projecció mental 

Podem agafar un llapis per concretar un cercle o bé podem utilitzar un vell compàs de delineació. O avui dia és més usual utilitzar softwares de disseny gràfic com InDesign per a la creació d’un cercle. 

En qualsevol d’aquestes eines podem identificar una mateixa relació, una cohabitació, entre la necessitat de projecció mental d’una idea i la tecnologia que facilita aquest exercici abstracte.

Ara l’empresa OpenAI, la mateixa que ha presentat ChatGPT, ens ofereix la intel·ligència artificial DALL-E 2 amb la que podem realitzar el mateix exercici de dissenyar un cercle.

Volem remarcar que inevitablement, per a que la idea del “cercle” es confirmi de forma precisa i exacte, es necessita aquella projecció mental que atribueix realitat a la geometria concreta del cercle.

El cercle no existeix sense l’exercici mental previ de l’observador. Els cercles només existeixen en el càlcul que realitza la intel·ligència del matemàtic. I aquesta premissa requereix reconèixer la influència de l’observador en la confecció de la idea “cercle”. Sense aquest exercici mental de l’observador, no poden existir les idees utilitzades en la construcció de formulacions matemàtiques.

Veiem doncs novament la importància d’incloure l’existència d’un observador en el moment quan valorem l’existència d’intel·ligència. Tant per a la intel·ligència de les formigues com per a la intel·ligència dels ecosistemes o la de les màquines, cal sempre un observador. També a l’hora de projectar la realitat de una línia circular.

De manera que la màquina, des de les seves capacitats, pot arribar a una conclusió complexa, sofisticada, excel·lent però sense intel·ligència si abans l’observador no ho considera així. Autèntica i genuïna, artificial o no, però mancada d’intel·ligència si abans no ha estat reconeguda per un observador.

La intel·ligència de la màquina no existeix sense observador

Un cercle és, només, idealment. Perquè de fet esdevé indemostrable físicament. Precisament, de la mateixa manera, la física teòrica contemporània coneix perfectament les dificultats que sorgeixen en voler provar, des de la coherència empírica ordinària, l’aplicació del món ideal de les matemàtiques al comportament de la matèria subatòmica.

Per tant, com reflexió central per al ciberhumanisme, considerem que la màquina no seria mai intel·ligent perquè probablement es mantindrà sempre incapaç de raonar els motius que fan improbable l’existència del món ideal de la matemàtica. O bé perquè, en cas de poder raonar aquesta premissa algun dia, la intel·ligència artificial com a possibilitat esdevindria de facto incoherent i improbable, en la mesura que la pròpia intel·ligència artificial es conforma d’algorismes matemàtics.

En tot cas, volem detallar que és especialment interessant i molt fascinant l’emergència de la intel·ligència artificial en el context d’una societat cíborg. Perquè davant la presència del robot esdevindran ara més evidents que mai les facultats i les qualitats que defineixen a la humanitat.