L’ús de la matèria per a expressar i remarcar la seva corrupció i no permanència es confirmaria en aquesta següent etapa com un recurs decididament acceptat, consentit, buscat. Ja que no només seria en aquests anys, el vernís, allò que suggeriria corruptibilitat. Ara, a més, s’utilitzaran restes d’escombraries per a enriquir la superfície de l’exercici i suggerir, o més concretament descriure, de forma explícita, una intensa inestabilitat en la matèria.

Al mateix temps, mentrestant, la incorporació de codificacions quedaria ja establerta, incorporada en el llenguatge personal de les obres. Acceptada en la mesura que en cada exercici persistirà i es faria cada cop més necessària la seva incorporació, la seva incidència des de l’elèctric. Ja que l’obra, l’exercici, semblaria només així descriure un estat final possible, definitiu en l’instant quan al seu damunt, en aquella pell de pantalla, la codificació li atribuiria versemblança.

Es suggerirà amb detall aleshores una estranya i intuïda paradoxa, una controvèrsia ontològica sobre la procedència de la informació. Que posteriorment s’estudiarà i es reflexionarà amb la lectura i l’anàlisi de nombrosos articles i investigacions. Per a finalment raonar una discussió encara actual en l’àmbit de la física teòrica i de la mecànica quàntica.

Podríem dir que d’alguna manera l’obra, aquella substància sorgida a partir d’un treballar intuïtiu i natural, només adquiriria prou entitat i versemblança en la mesura que aquella codificació hi inferiria una referència, a manera potser d’acceptació, d’aprovació o càlcul de les seves característiques, magnituds o expressions.

Un exercici paradoxal de creació, que desdibuixa l’expressió artística del creador quan aquest es sotmet al seu propi debat, al seu propi anàlisi i sobre la seva pròpia expressió artística. I descriu una forma d’interpretar una controvèrsia contraintuïtiva i especialment atractiva, probablement útil per a participar en el debat des d’on la física teòrica es discuteix amb la mecànica quàntica.