Durant els anys de recerca i implantació de les innovacions tecnològiques, l’automatització que proporciona l’artefacte elèctric s’hauria implantat en les societats i en l’economia, descrivint una crisi especialment atractiva i engrescadora. De fet, en els seus orígens podríem localitzar-hi ja també interessants controvèrsies. Quan per exemple Max Planck (1858-1947) assentava la seva constant de Planck i fonamentava una veritable revolució científica. D’una intensitat prou extrema com per a alterar, anys després, fins i tot, la metodologia pròpia de l’empirisme clàssic per a l’obtenció de la informació.

Probablement seria a partir dels oscil·ladors elèctrics de Planck com podríem raonar la procedència de la hibridesa i la seva inferència progressiva en l’activitat creativa.

Així, potser usant primer l’artefacte elèctric per al disseny de codis o després per a la millora o alteració de fotografies. En tot cas comprovaríem en aquesta següent etapa com l’empirisme deixa a poc a poc de conservar la seva legitimitat per a la representació de l’objecte d’estudi. Qüestionant tan el valor atorgat a l’empíric després dels anys del Renaixement com també aquell que arriba ampliat pel reconeixement de l’inconscient.

Assumint la presència d’aquesta automatització algorítmica, l’elèctric semblaria en aquests anys adquirir cada cop més rellevància, fins a desplaçar inclús la versemblança atribuïda a l’empíric. Així, els exercicis semblarien implantar una naturalesa híbrida en l’objecte d’estudi.

Des de l’ambivalència entre la zona pròpiament experimentada empíricament i aquella altra zona inferida des de la pell elèctrica. S’obtindrien entitats híbrides, de procedència híbrida, només possibles a partir d’una interferència de l’algorisme matemàtic, quan actua mimetitzant l’empíric i automatitza les seves síntesis en la informació.