actualitat

En les edats més primerenques, en aquella breu infància o joventut que totes i tots hauríem d’haver experimentat. Hi hauríem d’haver pogut identificar una mateixa inquietud, una forma de fer captivadora. Impulsada per una curiositat natural, persistent. Que descriuria aquell moment quan l’infant consulta i necessita resoldre com és exactament allò, com s’hauria d’entendre o fins i tot com s’hauria de representar. Aleshores, en aquells preciosos instants, podríem dir que una forma d’instint científic estimularia la infància a resoldre encertadament què hi ha enllà?

Són hores i hores estranyament persistents i continuades les que l’infant hauria passat imaginant i que tothom podria haver vist o viscut. Però el cert és que si bé el contacte, entre una existència encara tendre, infantil i inexperta. I l’aparició sobtada d’un continu de fenòmens que es succeeixen, any rere any, contínuament. Haurien d’estimular el dubte, la pregunta i una curiositat gaudida, satisfactòria i constantment inacabable. Diríem que alguns elements semblarien bloquejar socialment aquell tarannà curiós, aquella manera tant propera a tothom. De viure la vida no només com un espectador, sinó també amb una empenta que podríem considerar impertinent quan infereix imaginació i no demana permís per fer-ho. Benvinguda impertinència.

En quin moment imaginar esdevé una estranyesa, un desafiament? Han estat molts els moments sentits per tothom d’aquella manera, resseguint aquella mateixa inèrcia natural o necessitat personal, podríem dir, d’imaginar.

Un cop passats els anys semblaria que la distància ens permetria raonar més clar, més ponderadament o potser més d’acord amb la realitat. Potser amb il·lusió igualment però també amb cert desencant o fre, amb certa prudència acumulada a l’hora d’inferir-hi imaginació en tota aquella experiència. Però per què hi ha encerts i desencerts? Existeix una única i estable realitat? Imaginar no és en sí un sentit que tothom pot gaudir?

Des d’aquesta perspectiva podríem localitzar en la nostra actualitat dos factors especialment importants per a reflexionar els importants esdeveniments que vivim. Que si bé serien aliens a la persona, es mostrarien absolutament determinants estimulant, ambdós, clarament, una mateixa desintegració progressiva i continuada d’aquell empíric que durant segles s’hauria atorgat realitat i en conseqüència, arbitraria sobre l’objecte cultural i artístic.

Així, per una banda consideraríem reflexionar l’especulació amb el territori físic on es valora la realitat material. Després, també, l’especulació en aquella valuosa capacitat d’imaginar que estimula les societats humanes i proporciona eines d’adaptació.

En primer lloc, doncs, podríem referir un ús especulatiu del territori que afectaria en el nostre entorn immediat. Que alteraria els preus dels espais físics on en algun moment s’hauria de poder desenvolupar alguna proposta cultural o artística, en el taller, en espais expositius o en els museus oficials. O en conseqüència, evidentment, també en el consum de qualsevol servei o activitat.

Així podríem raonar la urgència d’aplicar mesures fiscals per reduir la càrrega impositiva a galeries o a artistes o a mecenatges, per exemple? I aleshores, oferint alternatives per a encarar els costos de l’activitat, es permetria o no a les empreses discutir l’acceptació d’un còmput quantitatiu que sempre creix en detriment de la qualitat?

Així en part, potser, s’evitaria que en l’activitat es considerin criteris únicament comercials que esdevenen, recolzant-se només en la relació entre l’oferta i la demanda, clarament perjudicials en un sector especialment sensible a l’abús de les tendències de mercat?

Per a respondre seriosament caldria abans reflexionar sobre els beneficis estructurals que aportaria socialment estimular la cultura i la creativitat en les societats. Valorant, per exemple, que si bé la creativitat no respon ni tampoc satisfà a cap necessitat immediata, la seva absència potser incapacitaria davant qualsevol petita dosi d’improvisació, adaptació, canvi o crisi? El terme crisi és especialment útil per continuar la reflexió.

En segon lloc, deixant de banda la funció estructural que potser aportaria l’ús de la imaginació per a adaptar les necessitats humanes a les urgències. O també el prejudici evident que hauria deixat l’especulació immobiliària en la qualitat de l’economia i la societat. Directament associat a aquest primer factor podríem constatar l’entrada, en el sector, del temperament, de les pràctiques i de les obediències pròpies del context del comerç. I aleshores debatre on quedaria i quan d’espai es podria atorgar encara a la sensibilitat pròpia de la cultura i de l’art. I així, al marge de resultats, preus, cotitzacions o llistes de vendes, reflexionar com es podria posar en valor i socialment estimular la practica de la imaginació.

De fet, hauríem de considerar si potser aquest increment dels costos associats a la pròpia activitat i correlacionats a un increment impositiu, no hauria estimulat precisament l’especulació. Però les solucions són evidentment complexes perquè la circumstància a la que s’ha arribat ho és. I per tan, com més pugen els impostos probablement és més necessària l’especulació? On queda aleshores la imaginació? O, més concretament, de quina altra manera una economia pot generar el valor afegit que permetria cobrir els costos de tantes ajudes i tants serveis necessaris per a garantir una civilització complexa i aliena a la barbàrie? Sabríem sortir d’una crisi sense haver de tornar abans a la fàcil i natural llei de la selva?

Potser estaríem ja detallant els efectes de l’endeutament que acumula el sistema, quan assumeix el seu sobre-cost amb més deute. Però allò que ens interessaria debatre és si la implantació de pràctiques profundament comercials, en el sector de la cultura i de l’art, no hauria alterat el significat i la funció estructural que arbitra i que explicaria la presència de la imaginació en les conductes humanes. Ja que potser l’especulació en el sector, no només es significaria en augments arbitraris de preus. Sinó que socialment normalitzaria el tràfic d’un permís previ per a imaginar, atorgat per amistat, per afinitat política o simplement entre aquelles persones que d’alguna manera, lluny de cap criteri estrictament cultural o artístic, es conjuren lleialment i reforcen preus i vendes.

Aquestes pràctiques, potser econòmicament necessàries per a cobrir costos en un sistema que grava cada cop més les activitats, socialment esdevindrien el veritable motor especulatiu sobre l’acte d’imaginar. Ja que devaluant a un gran sector social, hauria estranyat la imaginació fins a allunyar-la del quotidià dia a dia de la ciutadania. Suggerint que potser seria aquest tràfic de l’objecte cultural i artístic un factor més, també, per a entendre la intensa fallida que descriu el sistema.

Aquesta reflexió, potser per ingenuïtat o potser per la nitidesa que concedeix recordar la infància, evidentment l’hauríem d’atribuir al record encara viu d’aquella etapa primerenca imaginant. Quan es gaudeix lliurement i de forma espontània d’aquell impuls per a respondre o comprendre tot allò aparegut, enllà. Des d’una actitud encara imprecisa de recerca científica, però evidentment impertinent perquè és natural i no requereix de cap permís.

I així hauríem persistit doncs, feliçment, en un recorregut que evidentment hauria estat difícil i poc entès. Però que finalment s’hauria realitzat amb esforç, persistència i a partir d’un ferm compromís personal que es sosté amb imaginació, creativament. Prescindint dels estàndards i inventant una manera de comprendre i d’explicar respectable i respectuosa. Però tractant sempre la cultura i l’art com font de coneixement científic, per a la capacitació adaptativa de les comunitats complexes i lluny del tarannà comercial. 

Finalment, consideraríem així la influència d’aquests dos factors estructurals que s’han comentat per a presentar la imaginació. I d’aquesta manera, també, remarcaríem que si bé en gran part l’actual text semblaria descriure un temperament i un tarannà particular. Potser, aquests dos factors estructurals suggeririen, en l’universal, un interessant i molt actual procés de desintegració de l’objecte cultural i artístic. Dinàmica que descriuria un canvi de model, visible en els nous formats i metodologies creatives, que el poder de la imaginació propagaria adaptant l’objecte cultural i artístic a una nova visibilitat.

Però no només podríem considerar aquests dos factors per a narrar les condicions que actualment hauria de suportar el sector. Ens interessaria especialment remarcar que en un temps no massa distanciat de l’actualitat, aquests dos factors explicaran perfectament l’abandonament del liberalisme i el nou proteccionisme d’estat. En la mesura que, en primer lloc, la pressió inflacionista sobre els bens i immobles en el planeta Terra, s’accentuarà exponencialment un cop es normalitzi i sistematitzi la presència humana en altres planetes com Mart. I un cop també, en segon lloc, solucions de Generative AI s’implantin plenament i de facto permetin privatitzar la imaginació.