Sobre l’exercici d’atribuir la intel·ligència
Definir la intel·ligència és un exercici complex. Requereix concretar què confereix excel·lència a una capacitat, a una acció o a un pensament. Aquest exercici suposa iniciar una recerca que demanarà temps i esforç. Que a més, un cop alterades les circumstàncies socials o mediambientals en diferents etapes de la història, podem advertir també inestable. La concepció del valor ha canviat reiteradament en les societats humanes.
Els requisits o el criteri utilitzat per concretar la intel·ligència no ha estat sempre el mateix. En la història de la filosofia podem resseguir enrere, en els segles, obres en diferents èpoques i de diferents autors. Que malgrat concretar-se en idees o conclusions contradictòries han transcendit i han deixat una important empremta.
Centrats en el llegat que ha deixat la cultura occidental, en aquesta dedicació a delimitar la intel·ligència caldria esmentar a importantíssims pensadors i filòsofs. La llista és enorme i mostrant només una selecció inacabada podem limitar-nos a mencionar Hipona, Aquino, Erasme de Rotterdam o Descartes, tots especialment importants en els anys de construcció del pensament occidental. Autors d’investigacions que han contribuït activament, entre molts altres, en la construcció de les nostres societats i de la nostra cultura.
Repensar occident i crear la individualitat al costat del robot
Ara, des d’una actualitat fortament determinada per l’emergència del cíborg, esdevé necessari repensar tot aquest treball i donar forma així a una nova individualitat que emergeix acompanyada pel robot, desproveïda d’objectivitat i implicada en una nova relació amb una fenomenologia que es demostra en tot moment inestable.
Aquest serà un exercici que requerirà esforç i temps, que s’allargarà provablement decennis. Però imprescindible d’iniciar per així trobar noves bases sòlides on fonamentar el disseny d’una nova estructura social exitosa, democràtica, amb més garanties i més benestar social. Un treball que caldrà argumentar assumint prèviament la presència de la màquina i de les seves capacitats. Però sense abandonar en cap moment tots aquells matisos que descriuen les qualitats humanes.
Per resseguir la influència que deixa en la societat la implantació de la intel·ligència artificial advertim, per exemple, emparada en la seva definició, que a poc a poc, amb més o menys debat, s’estén una tendència que socialment repercuteix en una accelerat abandó de l’estudi o de l’anàlisi empíric dels fenòmens clàssics. Considerem imprescindible afrontar amb entusiasme i responsabilitat la superació de l’empirisme que proporciona la intel·ligència artificial.
La fallida dels valors clàssics
Una primera conversió que imposa la presència de la màquina ha estat l’alteració de la mnemotècnia, important exercici que en el seu moment van reivindicar pensadors com Giordano Bruno i que ara es recolza en la màquina. Treball que va construir-se des de la nova perspectiva renaixentista, des d’un increment sobtat de la complexitat social i econòmica que deixava inhabilitades les explicacions que oferia l’escolàstica. Organitzar el record en diferents episodis d’una temporalitat concebuda linealment, va ser fonamental per a l’exercici de la narració de qualitats empíriques en els fenòmens i en les seves causes.
Així es va concebre l’empirisme en occident i aquesta és l’ontologia que entra en fallida amb l’arribada de la intel·ligència artificial.
Alterant la pràctica de la mnemotècnia, imprescindible per fonamentar una narració empírica dels fenòmens, actualment la influència de la màquina inhabilita i extingeix el seu exercici entre els nadius digitals. Recordar la informació en una actualitat ràpida i profusa en dades, cada cop esdevé més escàs i innecessari. Conseqüentment el nadiu digital prescindeix de facto d’aquest exercici i així caldrà pensar el ciberhumanisme. Integrant l’ús de l’emmagatzematge de memòria que proporciona la màquina, per a la construcció d’una realitat híbrida, ampliada indefinidament. Construïda a partir de les necessitats i voluntats del propi usuari i des de les seves capacitats.
Des d’un exemple ordinari i quotidià es constata avui innecessari i impracticable dedicar esforç a recordar els telèfons o les dades personals de contactes i amistats. L’smartphone permet emmagatzemar de forma simple i ràpida una quantitat inabastable d’informació. Però a més, són moltes les app que proporcionen formes de gestionar el temps i la informació necessària per donar forma i construir els episodis del dia a dia.
Emmagatzemar informació és una pràctica relativament comuna ja en les nostres societats, familiaritzades fa temps amb els CD, els penDrive o els disc de memòria. Però és especialment interessant analitzar l’escenari que ens deixa la pèrdua de memòria episòdica.
La impremta de Johannes Gutenberg va impulsar en el seu moment la distribució de la informació en detriment de les custòdies monàstiques. Revertint positivament en la societat que va incrementar en complexitat en la mesura que es democratitzava el llibre imprès, la lectura i el coneixement. Aquesta nova tecnologia va contribuir activament en la construcció d’una societat més complexa, capaç de narrar empíricament i de reflexionar amb quotidianitat la relació causal dels fenòmens i de les seves essències.
La fragmentació de les constants clàssiques
Ara, en aquesta solució aparentment innòcua i innocent que ofereixen les app que organitzen tasques del dia a dia, ens interessa identificar-hi una deconstrucció de la linealitat temporal per destacar, des d’una perspectiva ontològica, una conseqüència especialment determinant. Considerem que des d’aquesta gestió de l’històric quotidià que proporciona la màquina es personalitza, de facto, el continuo lineal que l’empíric organitzava per a tothom per igual.
Per exemple, les app dedicades a l’organització de tasques en equip permeten que diferents usuaris comparteixin unes mateixes línies de temps. Aleshores un mateix objectiu pot ser compartit i en diferents ocasions els seus estats poden ser alterats, en qualsevol moment, per qualsevol dels usuaris amb permís per intervenir en la feina.
La possibilitat de poder projectar en el futur l’estat del projecte queda totalment afectada per la influència del grup de treball. En definitiva, la seva finalització no depèn d’una productivitat prèviament establerta per hores de feina, ni del lideratge o de l’esforç concret de cap dels membres del grup. Només queda íntimament lligada al disseny previ de l’equip, d’un ecosistema de treball afectat per processos complexes espontanis, segons perfils i qualitats prèviament identificades i definides en cada membre.
En l’àmbit de l’actualitat informativa amb la que es construeix la realitat clàssica, constatem la influència que deixen les publicacions que fan en les xarxes socials els mitjans de comunicació. És molt fàcil trobar notícies publicades molts dies després de que la notícia en sí sigui actual, malgrat que en la línia de temps del mitjà en qüestió la notícia hagi estat publicada recentment. Es demostra així que la temporalitat empírica queda alterada.
La màquina altera el continuo lineal que organitzava el temps empíric. Un fenomen actual i que considerem especialment important a l’hora de pensar el ciberhumanisme.
L’altre de les constants físiques que han servit per a construir l’empirisme es veu també afectada.
Ara, per exemple, és possible utilitzar l’app de Google Maps per desplaçar-nos pels carrers o per les carreteres. Ambdós exercicis tenen una conseqüència directa si es realitzen amb la col·laboració de la màquina: l’smartphone desarma de capacitats l’usuari a l’hora d’orientar-se en la tridimensionalitat, si aquest abans s’ha desplaçat orientat per l’app de Google Maps.
És fàcil comprovar-ho si centrem l’anàlisi en qui no ha ubicat en el mapa el carrer on ha aparcat el cotxe, després de conduir orientat per Google Maps. La possibilitat de no trobar el cotxe sorgeix ben clara, un cop l’usuari es descobreix incapacitat per a resseguir una narració espacial dels carrers per on físicament s’ha desplaçat dirigit per Google Maps.
També es pot identificar aquesta mateixa dissociació espacial en els nadius digitals, quan caminant pels carrers s’inclinen per prioritzar, entre el món empíric i la virtualitat de la pantalla, aquells espais virtuals que ofereix la màquina.
En un altre àmbit, pel que fa a la narració dels fets empírics podem trobar una altra dissociació en l’actualitat social i política. En els darrers anys s’ha pogut constatar la implantació d’un complex ecosistema de petites fonts d’informació online. En els marges de les opinions oficials on sempre s’hi havien instal·lat els poders tradicionals, han proliferat nous interessos empresarials amb capacitat per convocar espais minoritaris i noves tendències socials.
Cal programar la màquina al servei de la racionalitat
Amb una informació que arriba conseqüentment sobredimensionada per la ubiqüitat dels mitjans online, les altes capacitats de les noves tecnologies agreuja aquesta neutralització de la narració empírica i de la reflexió raonada, afectant les constants clàssiques. Es genera així un increment exponencial de temporalitats i d’espais d’actualitat, accelerant una immediatesa inabastable per al ciutadà mig, fragmentant el corpus del real des d’on el poder arbitrava.
Obtenir una reflexió clàssica, sostinguda en una temporalitat lineal narrada racionalment, esdevé així un exercici cada cop més allunyat de l’opinió pública informal. Es vulnera aleshores el dret a la influència de la societat en el pensament social i en l’evolució de tendències de futur que construeixen l’actualitat democràtica. Com a conseqüència veiem com la ideologia política o el lideratge polític o l’àmbit dels partits polítics s’han vist greument afectats en els darrers anys.
Podem resseguir aquesta vulneració de l’actualitat democràtica esmentant alguns dels episodis polítics més importants dels darrers anys.
Comencem esmentant el Movimiento 15M del maig de 2011, protagonitzat per ciutadans concentrats en assemblees. Van ocupar les places de moltes ciutats de l’Estat Espanyol, reivindicant l’empoderament d’una nova ciutadania propietària de l’hegemonia política. En segon lloc, 10 anys després, podem esmentar el moviment La République en Marche /LREM) d’Emmanuel Macron, fundat l’any 2016 per ell mateix i que li serviria per guanyar en segona volta, l’any 2017, les eleccions franceses.
Aparentment Macron semblava decidit a superar les polítiques dictades per les doctrines oficials. Així, si bé en un primer moment va defugir la tutela dels partits tradicionals, posteriorment el seu govern es mouria des de dins dels marges marcats pels interessos internacionals. La reacció contrariada de la societat francesa es va demostrar en el moviment social Les Gilets Jaunes, del 2018.
Macron utilitzaria després el seu moviment En Marche per fundar un nou partit polític l’any 2022: Renaissance, proclamant-se guanyador de les eleccions del mateix any.
En tercer lloc, passats els anys, esmentarem un nou episodi que marca la caiguda d’un empoderament ciutadà que semblava haver de liderar la nova complexitat.
El poder clàssic en oposició a la nova complexitat social
Si bé els moviments socials esmentats sorgien estimulats per una tecnologia complexa, que des de la narració col·lectiva permet gestionar la fallida de l’empirisme. Hem de considerar, en aquest procés de neutralització de l’empoderament ciutadà, una tercera fase protagonitzada per l’aplicació d’accions i de metodologies orientades a implantar una nova dialèctica: la narració assentada en el post-truth.
Desproveïdes d’estabilitat aquelles constants físiques, temps i espai, des d’on es creava la narració empírica que tutelava el poder. Neutralitzades al mateix temps les possibilitats que oferien les noves tecnologies a una nova ciutadania més complexa, capacitada per a gestionar la fallida de l’empíric. Es certifica aquesta fallida i es sotmet el corpus del real a la informació més estesa, a aquella que encara actua hegemònica en els mitjans de comunicació clàssics.
Una nova etapa en aquest procés de construcció de realitat emergeix com contrareforma. Abans que el poder clàssic perdés la gestió de la fallida de l’empíric, lideratges forts es decideix per l’ús de la postveritat.
Cal relatar breument la influència que va deixar en l’actualitat política el terme post-truth, en el Brexit o en les campanyes de Donald Trump.
Al respecte ens interessa esmentar l’interessant article Post-Truth Politics in the UK’s Brexit Referendum, publicat l’any 2020.
La inevitable desintegració de la realitat empírica
Actualment la realitat empírica segueix desintegrant-se acceleradament, fragmentada i en constant inestabilitat. Mentre el paper d’aquella ciutadania més complexa que s’intuïa capaç de gestionar la fallida de l’empíric sembla progressivament diluir-se, atrapada entre dos fronts: entre un conflicte de naturalesa intergeneracional i les fascinants capacitats que demostra aquella mateixa tecnologia que empoderava l’Ocuppy Wall Stret, el 15M o Le Gilets Jaunes.
Com aspectes també centrals per a construir el ciberhumanisme, advertim així com el nadiu digital abandona, per una banda, qualsevol implicació amb una societat que no avança ni deixa avançar. Conscients de formar part d’una generació amb enormes possibilitats, atrapada pels interessos d’uns pares i uns avis lligats a la nostàlgia per uns temps en fallida. O com, per altre banda, les capacitats que demostra la intel·ligència artificial segueixen evolucionant, al marge de la influència de les generacions més joves, superant cada cop amb més eficàcia les coordenades pròpies d’una realitat empírica que es demostra en fallida.